Necessitem que prengui valor la política seriosa i responsable. Els ajustos i la disciplina pressupostària tothom els ha de fer i ho saben, sigui qui sigui: el PSOE en el seu moment, el PP ara, CiU, Merkel o Hollande, els grecs, els italians i també els holandesos.

Necessitem un canvi de cultura –el que anomeno reforma cultural-  per viure d’acord amb el que un és capaç d’ingressar amb l’esforç de cadascú. El moment ho exigeix, el país ho necessita i ho reclama a crits.

Necessitem créixer, donar confiança a la gent. No hi ha marge aquí per què puguem fer alguna cosa entre tots plegats, benvolguts partits? I no em preocupa la crítica a CiU, ni que ens posin el dit a l’úll. Em preocupa la incapacitat que tenim tots per tancar algun acord. Així, no anem bé.

Deixeu de barallar-vos, sumeu per treure el país de la crisi i penseu més amb la delicadíssima situació i menys en la tàctica política. Això és el que em diu la gent pel carrer. I té raó. I per què no ho fem?

Aquesta setmana, per una vegada, hem aconseguit sumar i per unanimitat al Parlament tots els grups hem votat portar a Madrid, al Congrés dels Diputats, el fons de rescat de peatges. Però no n’hi ha prou. Hem de treballar per aconseguir més acords polítics i, nosaltres, com a grup parlamentari majoritari, tenim un plus de responsabilitat per aconseguir-ho. Perquè tenim una oportunitat que no hem de desaprofitar. I amb el Pacte Fiscal, no el de CiU, sinó el que Catalunya necessita, cal sumar aquesta àmplia majoria política, perquè la social ja hi és.

Una de les lectures que s’ha fet aquesta setmana per part dels mitjans de comunicació és la “separació” entre CiU i PP. Una reflexió: no hi pot haver “separació” on no hi hagut “casament”.

Una altra reflexió: el distanciament amb el PP pot ser irreconciliable si realment des del Govern de l’Estat pretenen que continuem sent un país de bestreta.

El PP, com també ho va fer el PSOE en el seu moment, intenta fer dels recursos que l’Estat envia al Govern de Catalunya el gran acord polític; la torna per a qualsevol benedicció a les seves mesures. Quan, realment, aquests diners no són altra cosa que els diners dels catalans que l’Estat recapta aquí i s’endú allà. Per tant, això no és la conseqüència  de cap acord polític. No demanem almoina, demanem el que ens pertoca. Els diners dels catalans.

Precisament perquè la política espanyola, sigui amb el PP ara o abans amb el PSOE, ha articulat amb el sistema de finançament el gran mecanisme de dependència de Catalunya envers l’Estat, és això el que cal canviar amb el Pacte Fiscal.

Una darrera reflexió: el distanciament pot ser del tot irreconciliable si l’ànima majoritària del PP és la del ministre Montoro que ha insinuat obertament la inexistència de Catalunya i ha plantejat que amb l’autogovern estem, des de Catalunya, construint un País de manera “artificial”. Un pensament així no només ho fa tot irreconciliable sinó que és un insult als 1000 anys d’història de la nació catalana.

Més enllà dels ajustos a què la crisi obliga i que ja s’estan duent a terme, la reforma fonamental a la qual no es pot renunciar és la reforma cultural, canviar valors i actitud, apostant per l’esforç, l’estalvi, per aprendre a gaudir la vida amb altres paràmetres.

És absurd fer un ple per debatre sobre les retallades que conclogui que cal fer un altre ple sobre les retallades.

És absurd fer un ple de retallades per dir que les retallades són horroroses i no plantejar cap ni una alternativa. Potser és perquè els que van impulsar aquest ple, especialment el PSC, ho van fer més amb una voluntat destructiva que constructiva? Als resultats em remeto.

És absurda l’actitud del PP, que feina té i tindrà per quadrar els pressupostos generals de l’Estat, i aquí empeny resolucions per a generar més despesa pública i abaixar impostos. És un elogi a la incoherència.

És absurd que per procurar que algunes d’aquestes absurditats prosperin s’uneixin PP i ICV a les mitges (van votar junts en 16 ocasions) i PP i PSC a les puntes (socialistes i populars van votar junts 44 vegades ahir. Estem davant un pacte PSC-PP potser?)

És absurd que en l’actual context econòmic l’oposició s’ajunti i voti una proposta del PP, sí del PP! per demanar que en aquest 2012 s’impulsin 51 centres educatius, 9 hospitals i 17 CAP.

És absurd no voler veure que haurem de parlar del Pacte Fiscal. Reconec la incomoditat del Govern de l’Estat i d’un PP obligat a respondre a un plantejament  amb un suport social ampli i, ara també polític. Al front CiU+ERC+ICV s’hi ha sumat el PSC. Benvinguts.

2. La vaga no podia alterar el fonamental dret a treballar d’aquells que desitjaven fer-ho. Hi ha massa casos en els que això no va anar així. No assenyalo els piquets informatius dels sindicats però si que faig notar que alguns violents ja van començar a actuar a primera hora del matí. Ens podem plantejar una nova regulació d’aquests aspectes en l’àmbit del dret a vaga?

3. El seguiment de la vaga. S’ha analitzat abastament i cada un fa la seva valoració. Les dades són moltes: tots els centres escolars oberts, 28% de professorat que va fer vaga, 25% en el sector industrial, 20% menys de consum elèctric… Serveis mínims acomplerts. Normalitat tot i la vaga.

4. La manifestació és, potser, el més destacat de la vaga. Va saber recollir el malestar que avui hi ha. Som conscients que hi és. Més a Catalunya, per haver començat abans que ningú els ajustos. M’atreveixo a dir que són ajustos que el Govern fa amb incomoditat, sabent molt bé el que ha d’administrar i el poquíssim marge de maniobra que hi ha.

5. La vaga volia aturar la reforma laboral. No ho haurà aconseguit. Considerem que una reforma laboral no tindrà efectes immediats sobre l’atur i l’ocupació, però sí a mig termini. I em pregunto, val la pena aprofitar el tràmit parlamentari que hi ha en curs, per corregir allò que es pugui? CiU ho intentarà.

6. Els violents. Això sembla que ja és un costum. I el pitjor seria que ens hi acostuméssim. És pura violència al carrer. És rebentisme. Crec que aquí passa amb més intensitat i amb més gravetat que a d’altres llocs. És haver convertit Barcelona en l’espai on es rebenten les coses, perquè sí. Celebro la reacció de l’Alcalde de Barcelona i l’anunci del Govern de prioritzar l’eradicació d’aquesta onada que amenaça de fixar-se al nostre País.

Mentre el govern català fa més d’un any que du a terme un pla d’ajustaments rigorós per evitar que el país faci fallida i ha hagut d’impulsar noves figures impositives com el copagament sanitari o la taxa turística per reduir el dèficit pressupostari, l’Estat segueix sense pagar-nos tot el que ens deu. I per amanir-ho, la caverna mediàtica espanyolista s’entreté muntant una campanya en contra de Catalunya servint-se, com sempre, de la llengua, les banderes i el dret a decidir per atiar els fantasmes del separatisme català. També ells tenen un problema amb Catalunya: no ens accepten.

Per això, no ha d’estranyar que el desencís cap a Espanya creixi dia rere dia. I més quan a sobre veiem i vivim episodis com el d’aquesta setmana al Congrés amb el Corredor del Mediterrani; quan veiem com els treballadors públics catalans han patit 3 ajustaments del seu salari mentre que els de Madrid, no en pateixen cap; quan veiem com, malgrat els sacrificis que des de fa mesos que duem a terme,  se’ns acusa d’insolidaris quan reclamem sentit comú. El problema que tenim amb Espanya, només té un camí de sortida: el pacte fiscal, la nostra independència financera.

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va anunciar dilluns passat que els socialistes suspenen les reunions amb CiU fins que aclarim si hi ha un acord estratègic amb el PP. Doncs bé, la resposta ja l’hem donat: NO. Navarro també va dir que el país necessita acords multilaterals. SÍ. Hi estem d’acord.

Llavors, on és el problema? No hi ha cap acord estratègic amb el PP, estem d’acord que el país necessita acords multilaterals. No veig motiu perquè no es puguin reprendre les reunions bilaterals CiU-PSC de manera immediata. Nosaltres no ens hem aixecat de la taula.

Era vox populi que els pressupostos els tiraríem endavant amb el PP. És més, després de la primera i única reunió bilateral CiU-PSC celebrada fins ara, el propi PSC ho tenia tan coll avall que va obrir la porta a parlar dels pressupostos per al 2013, descartant-se absolutament per al 2012. De fet, ni en la bilateral ni ens els grups de treball que s’havien agendat perquè comencessin a treballar, el pressupost del 2012 mai ha estat sobre la taula.

Llavors, on és el problema? Per què aquesta suspensió? El “Nou PSC” ha iniciat una reflexió profunda, seriosa i positiva, que valorem. Els estenem la mà perquè defugin el tacticisme i a més actuïn seriosament. Aquí ens podem trobar.