L’alternativa és que ICV pacti amb Ciutadans per bloquejar la Llei d’Acompanyament? L’alternativa és el no pel no i el cap de setmana estar darrere la pancarta? L’alternativa és trencar els primers ponts establerts entre CiU i PSC per intentar posar-se d’acord en grans aspectes de país? Deixarem passar els dies, però ens resistim a creure que el diàleg està trencat. La situació és prou complicada com per no comptar amb la segona força del país. Insisteixo: no fer res, no és l’alternativa. I quines alternatives han posat sobre la taula? Cap.

L’acord de pressupostos amb el PP ha estat això: un acord de pressupostos. Ni més ni menys. I valorem la seva responsabilitat, enfront d’altres partits que n’haurien de tenir molta més i haurien de fer una reflexió profunda sobre com actuen.

I des de CiU mantenim la mà estesa a la resta de forces per arribar a acords, especialment al PSC i ERC. Bona mostra d’això és la Llei Òmnibus sobre Urbanisme aprovada dimecres al Parlament amb el PSC. No pensem llançar la tovallola.

I això és el que fem des de CiU. L’última mostra amb els pressupostos i la llei d’acompanyament. L’oposició ens critica perquè fem massa o fem poc, segons el seu criteri, però a tots ells els dic que el que és inviable és no fer res. I nosaltres fem, quan toca, sense por malgrat la demagògia de molts situats ara còmodament darrere de la pancarta, quan fins fa poc tenien responsabilitats de Govern, aquí i allà. Malgrat la demagògia dels que creuen tenir la veritat absoluta però que quan van governar van deixar una herència estratosfèrica de la qual ara en paguem tots les conseqüències, fent elogi a la incoherència estirant més el braç que la màniga durant anys i que ara s’erigeixen com a salvadors de la societat del benestar. Prou demagògia. Prou d’amagar-se darrere les pancartes. És la postura més còmoda per a alguns, però potser també la més covarda. Alguns ja s’han adonat que aquest no és el camí: com el PP o ERC. Esperem que el PSC s’hi sumi aviat pel bé de tots.

Com deia abans el que és inviable és no fer res. I des de CiU hem passat de la retòrica de la recuperació econòmica a les concrecions: reordenació del sector sanitari, més musculatura per a l’Institut Català de Finances (ICF), reforma del Servei Català d’Ocupació (SOC), aprimament de l’administració, Lleis Òmnibus i també la taxa de pernoctació i el tiquet moderador. Insisteixo, una bona mostra els pressupostos per al 2012. Segurament no els pressupostos desitjables, però sí els necessaris.

La mà estesa continua estesa per a tothom. Sense grisos. Com diu una dita: “Mai et penedeixis d’allò que has fet sinó del que mai t’has atrevit a fer”.

1. Recuperem credibilitat practicant amb l’exemple de l’austeritat.
2. L’esforç i el sacrifici col·lectiu: públic i privat.
3. Mentalitat que “ens en podem sortir amb els nostres propis recursos”. Tenim prous actius.
4. Pacte Fiscal. Un reclam col·lectiu, una necessitat de país.
5. Som europeus: per al bo i per al dolent.
6. Som un exemple de rigor i seriositat del sud d’Europa.
7. Geometria variable. Un exercici real i la voluntat de ser ajudats (investidura del President Mas amb el PSC, pressupostos 2011 amb el PP, pacte fiscal amb ERC i Lleis Òmnibus amb PSC, PP i ERC).
8. ERC passa pàgina del Tripartit. El “nou” PSC. El nou PP?
9. CiU, la primera força gràcies a la majoria silenciosa.
10. Els catalans han prioritzat Catalunya.

En aquest sentit vull posar l’accent en què una part de les mesures que ha d’aplicar el govern del President Mas són conseqüència de la morositat amb la que ha actuat el Govern de l’Estat en els últims anys. Catalunya predica amb l’exemple, pel que fa a mesures d’austeritat i de contenció de la despesa, però exigeix allò que li pertoca: els fons de competitivitat i la disposició addicional III.  I, evidentment, el Pacte Fiscal.

I aquesta és una de les incògnites sobre quin PP ens trobarem: si el que compleix el que deia fa pocs mesos quan estava a l’oposició respecte al fons de competitivitat, per exemple, o el que vol continuar deixant a deure; el que es mostrava sensible a escoltar la proposta del Pacte Fiscal o el que es tanca en banda.  El que està clar és que Catalunya no està disposada a renunciar a allò que li pertoca i que necessita ara més que mai.

A Madrid farem valer i sentir “la nostra força”, gràcies a un resultats històrics de CiU a Catalunya; i al Parlament continuarem treballant amb seriositat, responsabilitat i coherència i continuem oberts a ser ajudats per aquells que es vulguin arremangar pel país i vulguin deixar de banda la politiqueria.