valors

2011: Parlar clar i actuar clar

Parlar clar i actuar clar. Deu mostres de l’any 2011:

  1. Recuperem credibilitat practicant amb l’exemple de l’austeritat.
  2. L’esforç i el sacrifici col·lectiu: públic i privat.
  3. Mentalitat que “ens en podem sortir amb els nostres propis recursos”. Tenim prous actius.
  4. Pacte Fiscal. Un reclam col·lectiu, una necessitat de país.
  5. Som europeus: per al bo i per al dolent.
  6. Som un exemple de rigor i seriositat del sud d’Europa.
  7. Geometria variable. Un exercici real i la voluntat de ser ajudats (investidura del President Mas amb el PSC, pressupostos 2011 amb el PP, pacte fiscal amb ERC i Lleis Òmnibus amb PSC, PP i ERC).
  8. ERC passa pàgina del Tripartit. El “nou” PSC. El nou PP?
  9. CiU, la primera força gràcies a la majoria silenciosa.
  10. Els catalans han prioritzat Catalunya.

Valors sòlids

Darrerament parlem sovint de la necessitat de recuperar valors, reconeixent que la nostra crisi també és de valors. Però resulta que ens passen coses importants, basades en valors sòlids, i no ens n’adonem. El fi de la violència d’ETA, la victòria de la democràcia, de la reconciliació, de la pau. Us sembla poc sòlid? Un nou camí de pau i llibertat pel País Basc. Us sembla poc sòlid?

Hi ha més exemples. El Corredor ferroviari del Mediterrani és la victòria del sentit comú, del persistir i no defallir. Us sembla poc sòlid? Una realitat física i material de Països Catalans que permet anar desdibuixant la insòlita Espanya radial. Us sembla poc sòlid?

Més. Un govern que continua fent el que cal, per dures i impopulars que siguin les decisions d’ajust. La força del coratge, de les idees clares, del rigor i la seriositat, del bé comú per sobre d’interessos particulars. Us sembla poc sòlid?

Sovint tenim la tendència, sobretot en èpoques de dificultats, de no valorar aquelles coses positives que tenim, de pensar que res val i que cal refer-ho tot. Però a la nostra societat continuen presents molts d’aquests valors que ens han portat a construir un país cohesionat i emprenedor. I d’exemples no en falten.

“Que què tenim?”

Pels que no ho sàpiguen sóc un fervent admirador dels darrers anuncis de la cervesa Damm. Primer va ser el de “… un equip de futbol va ser el centre del món i quin és el seu secret es preguntava tothom?…” I més endavant el de “….Què tenim? Que què tenim?…” Felicito l’empresa i els creatius per associar actius, valors i actituds positives de país, de Catalunya –que hi són- , al seu producte.

Em declaro cerveser. No només perquè m’agradi la cervesa, sinó perquè m’identifico plenament amb els atributs (de país) que l’anunci li atorga.

Moveu-vos per la xarxa i veureu quanta gent l’ha adaptat, ja sigui per exposar les virtuts del seu poble, d’una empresa, d’un producte, d’un equip de futbol, d’una entitat… o d’un partit polític.

Aquesta és la línea, aquesta és la corrent que empeny amb més força. Tenim massa coses bones com per només veure les dolentes.

Tens 1.000 euros per comprar bons?

Avui en una entrevista a Onda Rambla-Punto Radio amb el Xavier Collado m’ha preguntat si diposava de 1.000 euros per a comprar bons de la Generalitat, arran d’unes declaracions que ha fet Joan Puigcercós.

Sí que disposo de 1.000 euros, però la pregunta no és si disposo d’aquests diners per comprar-ne, sinó si és ètic que en compri. M’explico. Des de CiU hem criticat aquesta emissió de bons. És un bon negoci particular comprar-ne, però a mi em genera un dilema ètic: Si CiU aspira a ser Govern és ètic que jo compri aquests bons i esperi pagar-me l’interès a mi mateix? I em plantejo una altra pregunta: Els membres del Govern que emet aquests bons han de tenir dret a comprar-ne i a obtenir-ne el benefici corresponent?

I el periodista tot seguit m’ha formulat la pregunta al revés: I qui aspira a sortir del Govern és ètic que en compri? No ho he dit jo, ho ha dit ell, però en el fons el que el periodista m’ha volgut dir és si algú pot comprar bons i esperar un benefici particular a 1 any vista de la seva decisió?

Una reflexió i diverses preguntes que em plantejo.

Però més enllà dels meus dilemes ètics, el que encara em preocupa més és el moment i la fórmula emprada pel Govern: amb unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28N, a dipòsit només a un any i amb un interès al 4,75%, més els costos d’intermediació.

 

El Sr. Triadú, el mestre

El mestre. Aquesta és la paraula que millor defineix per a mi la persona del Sr. Triadú. I dic mestre en el sentit més ampli de la paraula, no només en el docent. El mestre del país, el mestre dels valors, el mestre de la lluita per la defensa de la nostra identitat, el mestre de la pedagogia, el mestre de la resistència, de la persistència, del compromís, de la cultura… Són tants els àmbits on el Sr. Triadú ha deixat la seva petjada, el seu segell, la seva empremta. I aquest pòsit resta per sempre més en la nostra història i memòria.

En la presentació en aquest bloc em defineixo com una persona que s’ha criat i educat en un clima de llibertat personal, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a “allò col·lectiu”, en valors cristians i de catalanitat. I part d’aquests valors els dec al mestre Triadú.

Els nostres referents, encara que se’n vagin, s’han de mantenir ben vius en la nostra consciència col·lectiva, i ens han de servir per construir un futur millor.

“Capità de la meva ànima”

La setmana passada vam viure l’últim ple d’aquesta legislatura on es va escenificar fidelment el que ha estat el Tripartit II amb la seva divisió en les votacions i en un tema tan cabdal com és la reforma laboral.

Però bé, ja hi haurà temps de fer balanç del llegat que deixa el Tripartit i el balanç més important i definitiu el faran els ciutadans a les urnes el proper 28 de novembre.

Permeteu-me, però, que aprofiti aquestes ratlles per fer un altre balanç, un balanç intangible però tant o més important que el tangible. Han estat aquests uns anys convulsos, agitats i plens de picabaralla política. L’ànima d’un poble es ressent d’aquests períodes. Val a dir que el país ha donat mostres de fortalesa. Al llarg d’aquests anys hem assistit a diverses situacions en les quals calia donar resposta des del País a situacions que dificultaven el nostre avanç.

Davant d’aquestes situacions s’ha produït sempre una resposta per part de la societat catalana, de rebuig o de resposta: l’acte de l’IESE per reclamar la gestió de l’aeroport d’El Prat, l’editorial conjunt La Dignitat de Catalunya per defensar el nostre Estatut o la manifestació del 10-J on el poble de Catalunya va fer sentir la seva veu en defensa del nostre autogovern. Societat civil, mitjans de comunicació i ciutadania han fet sentir la seva veu, però hem estat capaços de transformar aquesta veu en fortalesa interior?

Els nostres governants no han sabut transformar tot aquest cabdal social en iniciativa política. Erms de lideratge, la nostra fortalesa interior s’ha ressentit. Deixeu-me recordar aquí un petit fragment del poema “Invictus”:

“No importa com d’estreta sigui la porta

Quants càstigs s’escriguin al paper de la sentència

Jo sóc l’amo del meu destí

Jo sóc el capità de la meva ànima”

Aquí, al nostre entendre, està la resposta: el Govern no ha exercit de capità de la nostra ànima, ha flaquejat davant les dificultats, ha permès que el desànim s’instal·lés, s’ha rendit abans de començar.

Els valors de la nostra societat hi són, la voluntat de la nostra gent hi és, el vestit es pot refer de nou, però sobretot cal que el futur Govern entengui que el seu exemple, el seu rigor, la seva fortalesa i el seu lideratge han de ser la corretja de transmissió de l’impuls de tot un poble. “I el que facin els altres tant se val: la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.

  • Carles Navarro: Valents i actius. Amb idees i decisió. Així és com cal. Endavant Catalunya!!. Fem pinya!!
  • Cesar Garcia Esteller: Oriol, he vist el vídeo la teva conversa amb la Marta Jové, amb el tema dels treballadors...
  • Joan Vergés: Tothom és necessari i ningú imprescindible. Malament quan en un país tenim persones que no podem...
  • Joan Vergés: A cada acció li correspon una decisió, així com a cada decisió li correspon una actitud, i això penso...
  • Núria: Totalment d’acord amb la dita. Només s’ha de penedir qui no fa res per avançar. Provar coses,...
Les Meves Intervencions Pregunta'm