Ple del Parlament
Absurd
Sí. Realment en política es produeixen decisions i moments absurds.
És absurd fer un ple per debatre sobre les retallades que conclogui que cal fer un altre ple sobre les retallades.
És absurd fer un ple de retallades per dir que les retallades són horroroses i no plantejar cap ni una alternativa. Potser és perquè els que van impulsar aquest ple, especialment el PSC, ho van fer més amb una voluntat destructiva que constructiva? Als resultats em remeto.
És absurda l’actitud del PP, que feina té i tindrà per quadrar els pressupostos generals de l’Estat, i aquí empeny resolucions per a generar més despesa pública i abaixar impostos. És un elogi a la incoherència.
És absurd que per procurar que algunes d’aquestes absurditats prosperin s’uneixin PP i ICV a les mitges (van votar junts en 16 ocasions) i PP i PSC a les puntes (socialistes i populars van votar junts 44 vegades ahir. Estem davant un pacte PSC-PP potser?)
És absurd que en l’actual context econòmic l’oposició s’ajunti i voti una proposta del PP, sí del PP! per demanar que en aquest 2012 s’impulsin 51 centres educatius, 9 hospitals i 17 CAP.
És absurd no voler veure que haurem de parlar del Pacte Fiscal. Reconec la incomoditat del Govern de l’Estat i d’un PP obligat a respondre a un plantejament amb un suport social ampli i, ara també polític. Al front CiU+ERC+ICV s’hi ha sumat el PSC. Benvinguts.
Des de CiU, el got mig ple
Just fa una estona que s’ha acabat el Ple del Debat de Política General al Parlament, el primer amb Artur Mas com a president de la Generalitat. I a l’hora de fer balanç em podria decantar per veure el got mig buit o mig ple.
Mig buit perquè l’oposició i, sobretot, l’exTripartit (PSC, ERC, ICV) han fet un exercici de Ponç Pilat rentant-se les mans com si res tingués a veure amb ells (amb alguns matisos perquè ERC sí que ha estat capaç de fer certa autocrítica). Com si el Govern de Mas fos el culpable de tots els mals. Mig buit per la tristesa que em provoca veure la incapacitat d’alguns de posar el país primer i per davant de tot. Mig buit per la incapacitat d’alguns d’adonar-se que el país està en un sot i cal que remem junts en aquest vaixell per no anar a la deriva. Mig buit per la curtesa de mires d’alguns i la incapacitat de fer un exercici d’autocrítica.
Potser ho podríem fer millor, tot és sempre millorable, però “fem” i tenim el coratge de fer el que toca fer per tenir un futur millor, encara que algunes mesures puguin semblar impopulars. Com he dit moltes vegades: tot té un sentit, no es fa per gust o per caprici sinó per necessitat i pensant en el bé col·lectiu.
Però jo m’estimo més veure el got mig ple. Mig ple perquè tenim un president de la Generalitat que demostra valentia i coratge i, lluny de rentar-se les mans de l’herència trobada, afronta els cops de cara i els entoma. Mig ple perquè tenim un president que amb la seva actitud dóna esperança en què l’esforç i la feina ben feta no té fronteres. Mig ple perquè, més enllà de la picabaralla política, hem estat capaços d’arribar acords amb gairebé tot els grups en aspectes troncals: foment de l’ocupació, pacte fiscal, llengua o infraestructures (corredor del mediterrani), entre d’altres. Mig ple perquè el balanç és que totes les propostes de resolució de CiU han tirat endavant i això és un aval clar al full de ruta del Govern. Mig ple perquè tot té un sentit: aixecar el país. Temps al temps.
Res no justifica un espectacle indigne
Autoritarisme, falses acusacions, enfrontaments interns i, ara, atacs de nerviosisme i pèrdua de papers. Aquesta és la lamentable evolució dels grups parlamentaris que donen suport al Govern en aquest final de legislatura. Si fa uns dies vivíem un trist episodi parlamentari amb la repetició d’una votació que el Tripartit havia perdut, la setmana passada varem viure una situació molt violenta, en presenciar com un membre del Govern perdia els papers i els estreps en el transcurs del debat parlamentari, i es dirigia a un diputat de CiU en un to inimaginable fins avui a la Cambra catalana.
El Conseller Castells va patir un atac de nerviosisme impropi d’un membre del Govern.
Sabem que la situació del Conseller d’Economia no és fàcil: el seu govern ha demostrat incapacitat per afrontar la crisi i impulsar propostes per a superar-la; el seu Departament ha de respondre de probables irregularitats respecte a l’hotel del Palau; l’afer dels informes ha arribat a fiscalia i durant el seu mandat ha hagut de mossegar-se la llengua en algunes ocasions davant decisions del seu partit a Madrid.
Però això no justifica que el poble de Catalunya hagi de presenciar una sortida de to com la del dijous al Ple del Parlament. El poble de Catalunya mereix uns dirigents que sàpiguen mantenir la serenitat en els moments difícils. Que no perdin el control davant les adversitats. Sabem que és difícil, Conseller Castells, quan el seu govern es desmembra i quan mira enrere i no troba gaires motius per a sentir-se satisfet de la tasca feta. Però això, senyors del Govern, no justifica un espectacle indigne.
“Ha estat gol o m’emporto la pilota”
Tots tenim el record que en la nostra infància coneixíem aquell nen malcriat que era l’amo de la pilota o de qualsevol altre joc i que, si no aconseguia imposar les seves regles, no deixava jugar ningú. “Ha estat gol o m’emporto la pilota!” i tots a acceptar el gol inexistent per a poder seguir jugant.
La setmana passada es va viure una situació similar on mai hagués pogut imaginar que passaria: al Ple del Parlament. El President Benach va repetir una votació, després que s’havia aprovat la prohibició del burka a proposta del PP, al·legant una possible errada tècnica, perquè el Tripartit havia perdut la votació.
Els diputats en el moment de la votació de la moció del burca. Foto: Parlament de Catalunya
És bastant evident que la errada tècnica no va existir, però si més no, calia esperar a confirmar aquesta “sospita bastant fonamentada” que al·legava Benach, esperar un informe tècnic, per a saber si existien o no motius sòlids per a repetir la votació. De res van servir els arguments de l’oposició, ni els advertiments que aquesta decisió estableix un precedent molt perillós en la dinàmica parlamentària. El Tripartit va servir-se de la seva majoria a la Mesa per imposar el seu criteri.
Però lamentablement, aquesta actitud autoritària per part del Tripartit no és una novetat. Des de CiU hem comptabilitzat a dia d’avui més de 15 sol·licituds d’informació i documentació que han exhaurit els terminis parlamentaris sense que el Tripartit ens hagi donat resposta. Senzillament, silenci, sense més explicació.
Al llarg de la legislatura ens hem vist obligats a demanar empara al President del Parlament en més de 20 ocasions, perquè el Tripartit no ha respectat la dinàmica parlamentària.
Després des de les instàncies polítiques s’analitza i es debat sobre la manca de confiança dels ciutadans cap als polítics, o sobre la pèrdua de prestigi de les nostres institucions. On queda el prestigi del Parlament, la nostra Cambra sobirana, si cada cop més s’imposa l’autoritarisme de la majoria? Quina imatge queda als ulls dels catalans i catalanes quan en perdre’s una votació, els propis representants de la ciutadania apliquen la màxima infantil del “ha estat gol o m’emporto la pilota”?
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- Jordi Aluju: Es que la gent del carrer en sap molt !!!
- Montserrat Parals Suñé: Sr. Pujol això que diu vostè em sembla molt bé, però n’és conscient que les paraules se les...
- Pep: M’agrada seguir vos al parlament, a les rodes de premsa i en diferents programes, conferències i estic...
- anna mª Linares Domènech: probre i disortada Catalunya que els seus enemics amb totes les estrategies malicioses...
- Oriol: És una opció, una proposta, que altres vegades s’ha fet: utilizar la premsa estrangera per fer...
