Lideratge
Sense grisos
Agradi més o menys, l’època de les zones intermitges i de la comoditat de les zones grises s’ha acabat. Ara és l’època del blanc o negre, de prendre decisions, del sí o del no, tant en la gestió com en la política. Agradi més o menys l’època de rentar-se les mans s’ha acabat, ara et mulles o no.
I això és el que fem des de CiU. L’última mostra amb els pressupostos i la llei d’acompanyament. L’oposició ens critica perquè fem massa o fem poc, segons el seu criteri, però a tots ells els dic que el que és inviable és no fer res. I nosaltres fem, quan toca, sense por malgrat la demagògia de molts situats ara còmodament darrere de la pancarta, quan fins fa poc tenien responsabilitats de Govern, aquí i allà. Malgrat la demagògia dels que creuen tenir la veritat absoluta però que quan van governar van deixar una herència estratosfèrica de la qual ara en paguem tots les conseqüències, fent elogi a la incoherència estirant més el braç que la màniga durant anys i que ara s’erigeixen com a salvadors de la societat del benestar. Prou demagògia. Prou d’amagar-se darrere les pancartes. És la postura més còmoda per a alguns, però potser també la més covarda. Alguns ja s’han adonat que aquest no és el camí: com el PP o ERC. Esperem que el PSC s’hi sumi aviat pel bé de tots.
Com deia abans el que és inviable és no fer res. I des de CiU hem passat de la retòrica de la recuperació econòmica a les concrecions: reordenació del sector sanitari, més musculatura per a l’Institut Català de Finances (ICF), reforma del Servei Català d’Ocupació (SOC), aprimament de l’administració, Lleis Òmnibus i també la taxa de pernoctació i el tiquet moderador. Insisteixo, una bona mostra els pressupostos per al 2012. Segurament no els pressupostos desitjables, però sí els necessaris.
La mà estesa continua estesa per a tothom. Sense grisos. Com diu una dita: “Mai et penedeixis d’allò que has fet sinó del que mai t’has atrevit a fer”.
“Capità de la meva ànima”
La setmana passada vam viure l’últim ple d’aquesta legislatura on es va escenificar fidelment el que ha estat el Tripartit II amb la seva divisió en les votacions i en un tema tan cabdal com és la reforma laboral.
Però bé, ja hi haurà temps de fer balanç del llegat que deixa el Tripartit i el balanç més important i definitiu el faran els ciutadans a les urnes el proper 28 de novembre.
Permeteu-me, però, que aprofiti aquestes ratlles per fer un altre balanç, un balanç intangible però tant o més important que el tangible. Han estat aquests uns anys convulsos, agitats i plens de picabaralla política. L’ànima d’un poble es ressent d’aquests períodes. Val a dir que el país ha donat mostres de fortalesa. Al llarg d’aquests anys hem assistit a diverses situacions en les quals calia donar resposta des del País a situacions que dificultaven el nostre avanç.
Davant d’aquestes situacions s’ha produït sempre una resposta per part de la societat catalana, de rebuig o de resposta: l’acte de l’IESE per reclamar la gestió de l’aeroport d’El Prat, l’editorial conjunt “La Dignitat de Catalunya” per defensar el nostre Estatut o la manifestació del 10-J on el poble de Catalunya va fer sentir la seva veu en defensa del nostre autogovern. Societat civil, mitjans de comunicació i ciutadania han fet sentir la seva veu, però hem estat capaços de transformar aquesta veu en fortalesa interior?
Els nostres governants no han sabut transformar tot aquest cabdal social en iniciativa política. Erms de lideratge, la nostra fortalesa interior s’ha ressentit. Deixeu-me recordar aquí un petit fragment del poema “Invictus”:
“No importa com d’estreta sigui la porta
Quants càstigs s’escriguin al paper de la sentència
Jo sóc l’amo del meu destí
Jo sóc el capità de la meva ànima”
Aquí, al nostre entendre, està la resposta: el Govern no ha exercit de capità de la nostra ànima, ha flaquejat davant les dificultats, ha permès que el desànim s’instal·lés, s’ha rendit abans de començar.
Els valors de la nostra societat hi són, la voluntat de la nostra gent hi és, el vestit es pot refer de nou, però sobretot cal que el futur Govern entengui que el seu exemple, el seu rigor, la seva fortalesa i el seu lideratge han de ser la corretja de transmissió de l’impuls de tot un poble. “I el que facin els altres tant se val: la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.
La Catalunya exemplar
El sot en que es troba Catalunya ve condicionat per la triple crisi que ens toca viure: crisi econòmica, crisi financera i crisi política. Afegim que anímicament, en allò de la moral col·lectiva, els catalans estem tocats i tenim menys autoestima, menys confiança en nosaltres mateixos que anys enrere. Davant aquest panorama, un podria caure en el lament i la tristor però penso que tot això es pot reconduir, té solució. Hi ha massa energia positiva al país com per pensar que no ens en podem sortir.
Un exemple d’això el vaig viure i conèixer fa unes setmanes; des de Catalunya s’està liderant, a nivell mundial, i sense cap precedent, la lluita contra la tuberculosi al món. És absolutament exemplar i admirable com metges de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti), amb el doctor investigador Pere Joan Cardona al capdavant, amb l’estructura d’una petita empresa catalana farmacèutica, Archivel Farma, i el mecenatge inicial i suport continuat d’un particular, el sr. José Martínez, com a fantàstic exemple d’allò que s’anomena la “venture philanthropy”, estan multiplicant els “pans i els peixos”, com feia temps que no veia, i tenen a la mà el llançament comercial d’una vacuna capaç de tractar tant els brots de tuberculosi com la tuberculosi latent.
En una línia similar, és molt coneguda la iniciativa de l’investigador Pedro Alonso per a lluitar contra la malària. Doncs bé, la tuberculosi, que es considerava eradicada en molts llocs, ara reapareix, entre d’altres motius, com a conseqüència del VIH, i mata cada any 1’8 milions de persones al món; més de 2.500 milions de persones estan infectades; cada any es generen 9 milions de malalts i aquests generen 100m milions de nous infectats; a Catalunya, cada any tenim uns 1.600 casos nous, que poden suposar entre 16.000 i 20.000 persones infectades amb la tuberculosi latent cada any…. Deu n’hi do les xifres, oi? Hauríem d’estar explicant als quatre vents que, des de Catalunya, s’està a punt de vèncer aquesta malaltia. Per què no ens en podem fer més ressò de notícies així? Per què no ens en sentim orgullosos? Per què no tendim a pensar que, igual que amb aquest cas, el país és ple de gent i d’iniciativa? És ple de ganes d’ensortir-se’n, de ser excel·lents?
Aquesta Catalunya exemplar hi és i és sobre la que podem aixecar el país.
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- Carles Navarro: Valents i actius. Amb idees i decisió. Així és com cal. Endavant Catalunya!!. Fem pinya!!
- Cesar Garcia Esteller: Oriol, he vist el vídeo la teva conversa amb la Marta Jové, amb el tema dels treballadors...
- Joan Vergés: Tothom és necessari i ningú imprescindible. Malament quan en un país tenim persones que no podem...
- Joan Vergés: A cada acció li correspon una decisió, així com a cada decisió li correspon una actitud, i això penso...
- Núria: Totalment d’acord amb la dita. Només s’ha de penedir qui no fa res per avançar. Provar coses,...
