Futur
Ara és l’hora dels fets
Un cop passades les eleccions generals és l’hora que tothom es resituï al seu lloc. ERC ja ho ha anat fent en els últims mesos, iniciant un procés que enterra els tripartits. El PSC es troba en un procés congressual que haurà de portar-lo a decidir si opta per més Catalunya o per “más de lo mismo”. I al PP se li ha acabat el moment dels discursos i li ha arribat l’hora dels fets. És a dir, tota la retòrica que ha anat utilitzant de la lluita contra el dèficit, contra l’atur i sobre la creació d’ocupació l’haurà de començar a posar a la pràctica. I no ho tindrà fàcil, però haurà de prendre decisions que el Govern de l’Estat no ha pres fins ara i que Catalunya fa temps que ha empès.
En aquest sentit vull posar l’accent en què una part de les mesures que ha d’aplicar el govern del President Mas són conseqüència de la morositat amb la que ha actuat el Govern de l’Estat en els últims anys. Catalunya predica amb l’exemple, pel que fa a mesures d’austeritat i de contenció de la despesa, però exigeix allò que li pertoca: els fons de competitivitat i la disposició addicional III. I, evidentment, el Pacte Fiscal.
I aquesta és una de les incògnites sobre quin PP ens trobarem: si el que compleix el que deia fa pocs mesos quan estava a l’oposició respecte al fons de competitivitat, per exemple, o el que vol continuar deixant a deure; el que es mostrava sensible a escoltar la proposta del Pacte Fiscal o el que es tanca en banda. El que està clar és que Catalunya no està disposada a renunciar a allò que li pertoca i que necessita ara més que mai.
A Madrid farem valer i sentir “la nostra força”, gràcies a un resultats històrics de CiU a Catalunya; i al Parlament continuarem treballant amb seriositat, responsabilitat i coherència i continuem oberts a ser ajudats per aquells que es vulguin arremangar pel país i vulguin deixar de banda la politiqueria.
“Que què tenim?”
Pels que no ho sàpiguen sóc un fervent admirador dels darrers anuncis de la cervesa Damm. Primer va ser el de “… un equip de futbol va ser el centre del món i quin és el seu secret es preguntava tothom?…” I més endavant el de “….Què tenim? Que què tenim?…” Felicito l’empresa i els creatius per associar actius, valors i actituds positives de país, de Catalunya –que hi són- , al seu producte.
Em declaro cerveser. No només perquè m’agradi la cervesa, sinó perquè m’identifico plenament amb els atributs (de país) que l’anunci li atorga.
Moveu-vos per la xarxa i veureu quanta gent l’ha adaptat, ja sigui per exposar les virtuts del seu poble, d’una empresa, d’un producte, d’un equip de futbol, d’una entitat… o d’un partit polític.
Aquesta és la línea, aquesta és la corrent que empeny amb més força. Tenim massa coses bones com per només veure les dolentes.
A propòsit del president Pujol
Benvolguts i benvolgudes. Feia dies que no escrivia cap reflexió al bloc. Exactament des de després de les eleccions del 28N, que ho vaig fer per donar-vos les gràcies. Des de llavors, ha pres possessió el president Mas, ha pres possessió un nou Govern i fa poques setmanes vaig ser escollit pel Consell Nacional nou secretari general adjunt de Convergència. Nous reptes que intentarem afrontar i complir amb el màxim compromís amb Catalunya. Lamento i demano disculpes per aquest parèntesi de temps i crec que és oportú trencar-lo avui a propòsit del president Pujol.
El president Pujol va afirmar ahir que l’alternativa a un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà ara ja només podria ser la independència.
Té importància perquè aquesta és una reflexió d’un home que està en contacte amb la realitat del país i que, a més a més, coneix la realitat d’Espanya, de la qual n’ha tingut una visió privilegiada durant els 23 anys que va ser president de la Generalitat, tant amb governs del PSOE com amb governs del PP.
La reflexió del president Pujol encaixa perfectament amb el full de ruta marcat per Artur Mas i amb la idea d’una transició catalana cap al dret a decidir i amb el que va declarar fa uns dies quan va dir “Si Espanya no se mueve, no hay encuentro sino ruptura”. I em pregunto, és molt diferent del que diu el president Pujol?
El president Pujol també parla de fracàs, en aquest sentit, del model de l’estat de les Autonomies o del café para todos, un fracàs que el mateix president del Congrés dels Diputats i dirigent del PSOE, José Bono, reconeix.
Segons el meu parer, l’única cosa que se li podria retreure al president Pujol és que hagi estat ell, precisament, i Catalunya durant tots aquests anys la locomotora d’aquest estat de les autonomies amb aquell argument de: “El que demanem per a nosaltres, si després Espanya ho generalitza no és cosa nostra”. Certament, amb aquest exercici i voluntat d’emular o imitar el que Catalunya tenia, algunes Comunitats Autònomes tenen competències que no les volien i se les van haver d’empassar com, per exemple, en matèria de Sanitat o Ensenyament. Per això, recullo la frase que alguns dirigents espanyols han dit en més d’una ocasió. “No queremos más para vosotros, porque no queremos más para nosotros”.
Té raó el president Pujol quan analitzant el nacionalisme actual l’ubica en un sentiment i amb una voluntat d’articular el dret a decidir de manera molt més contundent que anys enrere. Però aquest és un anàlisi molt simple perquè qualsevol el va poder observar en la manifestació del 10J. I el president Pujol planteja una altra reflexió important i és que el col·lapse autonòmic, que per alguns es fa insostenible, sens dubte és una oportunitat per a Catalunya. Hi estic d’acord.
I un altre apunt. Les reflexions del president Pujol són semblants a d’altres polítics en actiu i potser ara ja no és el moment que Catalunya continuï responent (ja hem dit no al café para todos i ja hem dit que volem el que és nostre), sinó que és el moment en el qual Catalunya té dret a preguntar.
Gràcies
Us vull donar les gràcies. Gràcies per ser-hi, gràcies per confiar en nosaltres, gràcies per mantenir-vos ferms a les dures i a les madures, gràcies per fer-nos costat, gràcies per formar part del canvi per una Catalunya millor.
Intentarem no defraudar tanta i tanta gent que ha confiat en nosaltres i que ha dipositat la seva confiança en nosaltres. Som conscients que molta gent farta del Tripartit ens ha cedit el vot per intentar encarrilar el país. I des d’avui mateix treballem amb aquest objectiu: aixecar el país, treure’l del sot en què es troba i recuperar la nostra autoestima malmesa.
Sota el lideratge d’Artur Mas intentarem formar un Govern de la Generalitat per a tots els catalans, obert a tothom, sense adjectius i sense cotilles. Rigorós i seriós. Un govern per a tots i de tots. La situació és complicada, molt complicada, i necessitem l’ajuda de tots. Per això, també demanem a la resta de grups que facin una oposició constructiva i no destructiva perquè el moment requereix sumar i no dividir.
Gràcies a tots i a totes per voler formar part del canvi. Espero que pugueu sentir-vos orgullosos de formar-ne part.
Tens 1.000 euros per comprar bons?
Avui en una entrevista a Onda Rambla-Punto Radio amb el Xavier Collado m’ha preguntat si diposava de 1.000 euros per a comprar bons de la Generalitat, arran d’unes declaracions que ha fet Joan Puigcercós.
Sí que disposo de 1.000 euros, però la pregunta no és si disposo d’aquests diners per comprar-ne, sinó si és ètic que en compri. M’explico. Des de CiU hem criticat aquesta emissió de bons. És un bon negoci particular comprar-ne, però a mi em genera un dilema ètic: Si CiU aspira a ser Govern és ètic que jo compri aquests bons i esperi pagar-me l’interès a mi mateix? I em plantejo una altra pregunta: Els membres del Govern que emet aquests bons han de tenir dret a comprar-ne i a obtenir-ne el benefici corresponent?
I el periodista tot seguit m’ha formulat la pregunta al revés: I qui aspira a sortir del Govern és ètic que en compri? No ho he dit jo, ho ha dit ell, però en el fons el que el periodista m’ha volgut dir és si algú pot comprar bons i esperar un benefici particular a 1 any vista de la seva decisió?
Una reflexió i diverses preguntes que em plantejo.
Però més enllà dels meus dilemes ètics, el que encara em preocupa més és el moment i la fórmula emprada pel Govern: amb unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28N, a dipòsit només a un any i amb un interès al 4,75%, més els costos d’intermediació.
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- Jordi Aluju: Es que la gent del carrer en sap molt !!!
- Montserrat Parals Suñé: Sr. Pujol això que diu vostè em sembla molt bé, però n’és conscient que les paraules se les...
- Pep: M’agrada seguir vos al parlament, a les rodes de premsa i en diferents programes, conferències i estic...
- anna mª Linares Domènech: probre i disortada Catalunya que els seus enemics amb totes les estrategies malicioses...
- Oriol: És una opció, una proposta, que altres vegades s’ha fet: utilizar la premsa estrangera per fer...
