Futur
Sense grisos
Agradi més o menys, l’època de les zones intermitges i de la comoditat de les zones grises s’ha acabat. Ara és l’època del blanc o negre, de prendre decisions, del sí o del no, tant en la gestió com en la política. Agradi més o menys l’època de rentar-se les mans s’ha acabat, ara et mulles o no.
I això és el que fem des de CiU. L’última mostra amb els pressupostos i la llei d’acompanyament. L’oposició ens critica perquè fem massa o fem poc, segons el seu criteri, però a tots ells els dic que el que és inviable és no fer res. I nosaltres fem, quan toca, sense por malgrat la demagògia de molts situats ara còmodament darrere de la pancarta, quan fins fa poc tenien responsabilitats de Govern, aquí i allà. Malgrat la demagògia dels que creuen tenir la veritat absoluta però que quan van governar van deixar una herència estratosfèrica de la qual ara en paguem tots les conseqüències, fent elogi a la incoherència estirant més el braç que la màniga durant anys i que ara s’erigeixen com a salvadors de la societat del benestar. Prou demagògia. Prou d’amagar-se darrere les pancartes. És la postura més còmoda per a alguns, però potser també la més covarda. Alguns ja s’han adonat que aquest no és el camí: com el PP o ERC. Esperem que el PSC s’hi sumi aviat pel bé de tots.
Com deia abans el que és inviable és no fer res. I des de CiU hem passat de la retòrica de la recuperació econòmica a les concrecions: reordenació del sector sanitari, més musculatura per a l’Institut Català de Finances (ICF), reforma del Servei Català d’Ocupació (SOC), aprimament de l’administració, Lleis Òmnibus i també la taxa de pernoctació i el tiquet moderador. Insisteixo, una bona mostra els pressupostos per al 2012. Segurament no els pressupostos desitjables, però sí els necessaris.
La mà estesa continua estesa per a tothom. Sense grisos. Com diu una dita: “Mai et penedeixis d’allò que has fet sinó del que mai t’has atrevit a fer”.
2011: Parlar clar i actuar clar
Parlar clar i actuar clar. Deu mostres de l’any 2011:
- Recuperem credibilitat practicant amb l’exemple de l’austeritat.
- L’esforç i el sacrifici col·lectiu: públic i privat.
- Mentalitat que “ens en podem sortir amb els nostres propis recursos”. Tenim prous actius.
- Pacte Fiscal. Un reclam col·lectiu, una necessitat de país.
- Som europeus: per al bo i per al dolent.
- Som un exemple de rigor i seriositat del sud d’Europa.
- Geometria variable. Un exercici real i la voluntat de ser ajudats (investidura del President Mas amb el PSC, pressupostos 2011 amb el PP, pacte fiscal amb ERC i Lleis Òmnibus amb PSC, PP i ERC).
- ERC passa pàgina del Tripartit. El “nou” PSC. El nou PP?
- CiU, la primera força gràcies a la majoria silenciosa.
- Els catalans han prioritzat Catalunya.
Ara és l’hora dels fets
Un cop passades les eleccions generals és l’hora que tothom es resituï al seu lloc. ERC ja ho ha anat fent en els últims mesos, iniciant un procés que enterra els tripartits. El PSC es troba en un procés congressual que haurà de portar-lo a decidir si opta per més Catalunya o per “más de lo mismo”. I al PP se li ha acabat el moment dels discursos i li ha arribat l’hora dels fets. És a dir, tota la retòrica que ha anat utilitzant de la lluita contra el dèficit, contra l’atur i sobre la creació d’ocupació l’haurà de començar a posar a la pràctica. I no ho tindrà fàcil, però haurà de prendre decisions que el Govern de l’Estat no ha pres fins ara i que Catalunya fa temps que ha empès.
En aquest sentit vull posar l’accent en què una part de les mesures que ha d’aplicar el govern del President Mas són conseqüència de la morositat amb la que ha actuat el Govern de l’Estat en els últims anys. Catalunya predica amb l’exemple, pel que fa a mesures d’austeritat i de contenció de la despesa, però exigeix allò que li pertoca: els fons de competitivitat i la disposició addicional III. I, evidentment, el Pacte Fiscal.
I aquesta és una de les incògnites sobre quin PP ens trobarem: si el que compleix el que deia fa pocs mesos quan estava a l’oposició respecte al fons de competitivitat, per exemple, o el que vol continuar deixant a deure; el que es mostrava sensible a escoltar la proposta del Pacte Fiscal o el que es tanca en banda. El que està clar és que Catalunya no està disposada a renunciar a allò que li pertoca i que necessita ara més que mai.
A Madrid farem valer i sentir “la nostra força”, gràcies a un resultats històrics de CiU a Catalunya; i al Parlament continuarem treballant amb seriositat, responsabilitat i coherència i continuem oberts a ser ajudats per aquells que es vulguin arremangar pel país i vulguin deixar de banda la politiqueria.
“Que què tenim?”
Pels que no ho sàpiguen sóc un fervent admirador dels darrers anuncis de la cervesa Damm. Primer va ser el de “… un equip de futbol va ser el centre del món i quin és el seu secret es preguntava tothom?…” I més endavant el de “….Què tenim? Que què tenim?…” Felicito l’empresa i els creatius per associar actius, valors i actituds positives de país, de Catalunya –que hi són- , al seu producte.
Em declaro cerveser. No només perquè m’agradi la cervesa, sinó perquè m’identifico plenament amb els atributs (de país) que l’anunci li atorga.
Moveu-vos per la xarxa i veureu quanta gent l’ha adaptat, ja sigui per exposar les virtuts del seu poble, d’una empresa, d’un producte, d’un equip de futbol, d’una entitat… o d’un partit polític.
Aquesta és la línea, aquesta és la corrent que empeny amb més força. Tenim massa coses bones com per només veure les dolentes.
A propòsit del president Pujol
Benvolguts i benvolgudes. Feia dies que no escrivia cap reflexió al bloc. Exactament des de després de les eleccions del 28N, que ho vaig fer per donar-vos les gràcies. Des de llavors, ha pres possessió el president Mas, ha pres possessió un nou Govern i fa poques setmanes vaig ser escollit pel Consell Nacional nou secretari general adjunt de Convergència. Nous reptes que intentarem afrontar i complir amb el màxim compromís amb Catalunya. Lamento i demano disculpes per aquest parèntesi de temps i crec que és oportú trencar-lo avui a propòsit del president Pujol.
El president Pujol va afirmar ahir que l’alternativa a un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà ara ja només podria ser la independència.
Té importància perquè aquesta és una reflexió d’un home que està en contacte amb la realitat del país i que, a més a més, coneix la realitat d’Espanya, de la qual n’ha tingut una visió privilegiada durant els 23 anys que va ser president de la Generalitat, tant amb governs del PSOE com amb governs del PP.
La reflexió del president Pujol encaixa perfectament amb el full de ruta marcat per Artur Mas i amb la idea d’una transició catalana cap al dret a decidir i amb el que va declarar fa uns dies quan va dir “Si Espanya no se mueve, no hay encuentro sino ruptura”. I em pregunto, és molt diferent del que diu el president Pujol?
El president Pujol també parla de fracàs, en aquest sentit, del model de l’estat de les Autonomies o del café para todos, un fracàs que el mateix president del Congrés dels Diputats i dirigent del PSOE, José Bono, reconeix.
Segons el meu parer, l’única cosa que se li podria retreure al president Pujol és que hagi estat ell, precisament, i Catalunya durant tots aquests anys la locomotora d’aquest estat de les autonomies amb aquell argument de: “El que demanem per a nosaltres, si després Espanya ho generalitza no és cosa nostra”. Certament, amb aquest exercici i voluntat d’emular o imitar el que Catalunya tenia, algunes Comunitats Autònomes tenen competències que no les volien i se les van haver d’empassar com, per exemple, en matèria de Sanitat o Ensenyament. Per això, recullo la frase que alguns dirigents espanyols han dit en més d’una ocasió. “No queremos más para vosotros, porque no queremos más para nosotros”.
Té raó el president Pujol quan analitzant el nacionalisme actual l’ubica en un sentiment i amb una voluntat d’articular el dret a decidir de manera molt més contundent que anys enrere. Però aquest és un anàlisi molt simple perquè qualsevol el va poder observar en la manifestació del 10J. I el president Pujol planteja una altra reflexió important i és que el col·lapse autonòmic, que per alguns es fa insostenible, sens dubte és una oportunitat per a Catalunya. Hi estic d’acord.
I un altre apunt. Les reflexions del president Pujol són semblants a d’altres polítics en actiu i potser ara ja no és el moment que Catalunya continuï responent (ja hem dit no al café para todos i ja hem dit que volem el que és nostre), sinó que és el moment en el qual Catalunya té dret a preguntar.
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- Carles Navarro: Valents i actius. Amb idees i decisió. Així és com cal. Endavant Catalunya!!. Fem pinya!!
- Cesar Garcia Esteller: Oriol, he vist el vídeo la teva conversa amb la Marta Jové, amb el tema dels treballadors...
- Joan Vergés: Tothom és necessari i ningú imprescindible. Malament quan en un país tenim persones que no podem...
- Joan Vergés: A cada acció li correspon una decisió, així com a cada decisió li correspon una actitud, i això penso...
- Núria: Totalment d’acord amb la dita. Només s’ha de penedir qui no fa res per avançar. Provar coses,...
