Catalunya
Gràcies, Vicepresidenta Salgado
Sosté la Vicepresidenta del Govern espanyol, Elena Salgado, que “la crisis financiera, Catalunya la puede plantear mediante la reducción del gasto o a través de un aumento de los ingresos“. I continua afirmant que “existe un margen para aumentar los ingresos subiendo los impuestos que dependen de la Generalitat”
No li falta raó a la Vicepresidenta socialista, tot i que sembla oblidar qui ens ha dut fins aquesta situació. Caldria dir-li que, efectivament, Catalunya podria pujar impostos, o bé baixar-los, però també podria recaptar-los tots des d’aquí.
Vull agrair a la Sra. Vicepresidenta que les seves propostes ajudin a fer encara més pedagogia sobre la imprescindible necessitat d’un pacte fiscal similar al concert econòmic.
A propòsit del president Pujol
Benvolguts i benvolgudes. Feia dies que no escrivia cap reflexió al bloc. Exactament des de després de les eleccions del 28N, que ho vaig fer per donar-vos les gràcies. Des de llavors, ha pres possessió el president Mas, ha pres possessió un nou Govern i fa poques setmanes vaig ser escollit pel Consell Nacional nou secretari general adjunt de Convergència. Nous reptes que intentarem afrontar i complir amb el màxim compromís amb Catalunya. Lamento i demano disculpes per aquest parèntesi de temps i crec que és oportú trencar-lo avui a propòsit del president Pujol.
El president Pujol va afirmar ahir que l’alternativa a un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà ara ja només podria ser la independència.
Té importància perquè aquesta és una reflexió d’un home que està en contacte amb la realitat del país i que, a més a més, coneix la realitat d’Espanya, de la qual n’ha tingut una visió privilegiada durant els 23 anys que va ser president de la Generalitat, tant amb governs del PSOE com amb governs del PP.
La reflexió del president Pujol encaixa perfectament amb el full de ruta marcat per Artur Mas i amb la idea d’una transició catalana cap al dret a decidir i amb el que va declarar fa uns dies quan va dir “Si Espanya no se mueve, no hay encuentro sino ruptura”. I em pregunto, és molt diferent del que diu el president Pujol?
El president Pujol també parla de fracàs, en aquest sentit, del model de l’estat de les Autonomies o del café para todos, un fracàs que el mateix president del Congrés dels Diputats i dirigent del PSOE, José Bono, reconeix.
Segons el meu parer, l’única cosa que se li podria retreure al president Pujol és que hagi estat ell, precisament, i Catalunya durant tots aquests anys la locomotora d’aquest estat de les autonomies amb aquell argument de: “El que demanem per a nosaltres, si després Espanya ho generalitza no és cosa nostra”. Certament, amb aquest exercici i voluntat d’emular o imitar el que Catalunya tenia, algunes Comunitats Autònomes tenen competències que no les volien i se les van haver d’empassar com, per exemple, en matèria de Sanitat o Ensenyament. Per això, recullo la frase que alguns dirigents espanyols han dit en més d’una ocasió. “No queremos más para vosotros, porque no queremos más para nosotros”.
Té raó el president Pujol quan analitzant el nacionalisme actual l’ubica en un sentiment i amb una voluntat d’articular el dret a decidir de manera molt més contundent que anys enrere. Però aquest és un anàlisi molt simple perquè qualsevol el va poder observar en la manifestació del 10J. I el president Pujol planteja una altra reflexió important i és que el col·lapse autonòmic, que per alguns es fa insostenible, sens dubte és una oportunitat per a Catalunya. Hi estic d’acord.
I un altre apunt. Les reflexions del president Pujol són semblants a d’altres polítics en actiu i potser ara ja no és el moment que Catalunya continuï responent (ja hem dit no al café para todos i ja hem dit que volem el que és nostre), sinó que és el moment en el qual Catalunya té dret a preguntar.
Gràcies
Us vull donar les gràcies. Gràcies per ser-hi, gràcies per confiar en nosaltres, gràcies per mantenir-vos ferms a les dures i a les madures, gràcies per fer-nos costat, gràcies per formar part del canvi per una Catalunya millor.
Intentarem no defraudar tanta i tanta gent que ha confiat en nosaltres i que ha dipositat la seva confiança en nosaltres. Som conscients que molta gent farta del Tripartit ens ha cedit el vot per intentar encarrilar el país. I des d’avui mateix treballem amb aquest objectiu: aixecar el país, treure’l del sot en què es troba i recuperar la nostra autoestima malmesa.
Sota el lideratge d’Artur Mas intentarem formar un Govern de la Generalitat per a tots els catalans, obert a tothom, sense adjectius i sense cotilles. Rigorós i seriós. Un govern per a tots i de tots. La situació és complicada, molt complicada, i necessitem l’ajuda de tots. Per això, també demanem a la resta de grups que facin una oposició constructiva i no destructiva perquè el moment requereix sumar i no dividir.
Gràcies a tots i a totes per voler formar part del canvi. Espero que pugueu sentir-vos orgullosos de formar-ne part.
Tens 1.000 euros per comprar bons?

Avui en una entrevista a Onda Rambla-Punto Radio amb el Xavier Collado m’ha preguntat si diposava de 1.000 euros per a comprar bons de la Generalitat, arran d’unes declaracions que ha fet Joan Puigcercós.
Sí que disposo de 1.000 euros, però la pregunta no és si disposo d’aquests diners per comprar-ne, sinó si és ètic que en compri. M’explico. Des de CiU hem criticat aquesta emissió de bons. És un bon negoci particular comprar-ne, però a mi em genera un dilema ètic: Si CiU aspira a ser Govern és ètic que jo compri aquests bons i esperi pagar-me l’interès a mi mateix? I em plantejo una altra pregunta: Els membres del Govern que emet aquests bons han de tenir dret a comprar-ne i a obtenir-ne el benefici corresponent?
I el periodista tot seguit m’ha formulat la pregunta al revés: I qui aspira a sortir del Govern és ètic que en compri? No ho he dit jo, ho ha dit ell, però en el fons el que el periodista m’ha volgut dir és si algú pot comprar bons i esperar un benefici particular a 1 any vista de la seva decisió?
Una reflexió i diverses preguntes que em plantejo.
Però més enllà dels meus dilemes ètics, el que encara em preocupa més és el moment i la fórmula emprada pel Govern: amb unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28N, a dipòsit només a un any i amb un interès al 4,75%, més els costos d’intermediació.
El Sr. Triadú, el mestre
El mestre. Aquesta és la paraula que millor defineix per a mi la persona del Sr. Triadú. I dic mestre en el sentit més ampli de la paraula, no només en el docent. El mestre del país, el mestre dels valors, el mestre de la lluita per la defensa de la nostra identitat, el mestre de la pedagogia, el mestre de la resistència, de la persistència, del compromís, de la cultura… Són tants els àmbits on el Sr. Triadú ha deixat la seva petjada, el seu segell, la seva empremta. I aquest pòsit resta per sempre més en la nostra història i memòria.
En la presentació en aquest bloc em defineixo com una persona que s’ha criat i educat en un clima de llibertat personal, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a “allò col·lectiu”, en valors cristians i de catalanitat. I part d’aquests valors els dec al mestre Triadú.
Els nostres referents, encara que se’n vagin, s’han de mantenir ben vius en la nostra consciència col·lectiva, i ens han de servir per construir un futur millor.
“Capità de la meva ànima”
La setmana passada vam viure l’últim ple d’aquesta legislatura on es va escenificar fidelment el que ha estat el Tripartit II amb la seva divisió en les votacions i en un tema tan cabdal com és la reforma laboral.
Però bé, ja hi haurà temps de fer balanç del llegat que deixa el Tripartit i el balanç més important i definitiu el faran els ciutadans a les urnes el proper 28 de novembre.
Permeteu-me, però, que aprofiti aquestes ratlles per fer un altre balanç, un balanç intangible però tant o més important que el tangible. Han estat aquests uns anys convulsos, agitats i plens de picabaralla política. L’ànima d’un poble es ressent d’aquests períodes. Val a dir que el país ha donat mostres de fortalesa. Al llarg d’aquests anys hem assistit a diverses situacions en les quals calia donar resposta des del País a situacions que dificultaven el nostre avanç.
Davant d’aquestes situacions s’ha produït sempre una resposta per part de la societat catalana, de rebuig o de resposta: l’acte de l’IESE per reclamar la gestió de l’aeroport d’El Prat, l’editorial conjunt “La Dignitat de Catalunya” per defensar el nostre Estatut o la manifestació del 10-J on el poble de Catalunya va fer sentir la seva veu en defensa del nostre autogovern. Societat civil, mitjans de comunicació i ciutadania han fet sentir la seva veu, però hem estat capaços de transformar aquesta veu en fortalesa interior?
Els nostres governants no han sabut transformar tot aquest cabdal social en iniciativa política. Erms de lideratge, la nostra fortalesa interior s’ha ressentit. Deixeu-me recordar aquí un petit fragment del poema “Invictus”:
“No importa com d’estreta sigui la porta
Quants càstigs s’escriguin al paper de la sentència
Jo sóc l’amo del meu destí
Jo sóc el capità de la meva ànima”
Aquí, al nostre entendre, està la resposta: el Govern no ha exercit de capità de la nostra ànima, ha flaquejat davant les dificultats, ha permès que el desànim s’instal·lés, s’ha rendit abans de començar.
Els valors de la nostra societat hi són, la voluntat de la nostra gent hi és, el vestit es pot refer de nou, però sobretot cal que el futur Govern entengui que el seu exemple, el seu rigor, la seva fortalesa i el seu lideratge han de ser la corretja de transmissió de l’impuls de tot un poble. “I el que facin els altres tant se val: la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.
Comentaris recents
- Jordi Aluju: Es que la gent del carrer en sap molt !!!
- Montserrat Parals Suñé: Sr. Pujol això que diu vostè em sembla molt bé, però n’és conscient que les paraules se les...
- Pep: M’agrada seguir vos al parlament, a les rodes de premsa i en diferents programes, conferències i estic...
- anna mª Linares Domènech: probre i disortada Catalunya que els seus enemics amb totes les estrategies malicioses...
- Oriol: És una opció, una proposta, que altres vegades s’ha fet: utilizar la premsa estrangera per fer...



