Catalunya
Sense grisos
Agradi més o menys, l’època de les zones intermitges i de la comoditat de les zones grises s’ha acabat. Ara és l’època del blanc o negre, de prendre decisions, del sí o del no, tant en la gestió com en la política. Agradi més o menys l’època de rentar-se les mans s’ha acabat, ara et mulles o no.
I això és el que fem des de CiU. L’última mostra amb els pressupostos i la llei d’acompanyament. L’oposició ens critica perquè fem massa o fem poc, segons el seu criteri, però a tots ells els dic que el que és inviable és no fer res. I nosaltres fem, quan toca, sense por malgrat la demagògia de molts situats ara còmodament darrere de la pancarta, quan fins fa poc tenien responsabilitats de Govern, aquí i allà. Malgrat la demagògia dels que creuen tenir la veritat absoluta però que quan van governar van deixar una herència estratosfèrica de la qual ara en paguem tots les conseqüències, fent elogi a la incoherència estirant més el braç que la màniga durant anys i que ara s’erigeixen com a salvadors de la societat del benestar. Prou demagògia. Prou d’amagar-se darrere les pancartes. És la postura més còmoda per a alguns, però potser també la més covarda. Alguns ja s’han adonat que aquest no és el camí: com el PP o ERC. Esperem que el PSC s’hi sumi aviat pel bé de tots.
Com deia abans el que és inviable és no fer res. I des de CiU hem passat de la retòrica de la recuperació econòmica a les concrecions: reordenació del sector sanitari, més musculatura per a l’Institut Català de Finances (ICF), reforma del Servei Català d’Ocupació (SOC), aprimament de l’administració, Lleis Òmnibus i també la taxa de pernoctació i el tiquet moderador. Insisteixo, una bona mostra els pressupostos per al 2012. Segurament no els pressupostos desitjables, però sí els necessaris.
La mà estesa continua estesa per a tothom. Sense grisos. Com diu una dita: “Mai et penedeixis d’allò que has fet sinó del que mai t’has atrevit a fer”.
2011: Parlar clar i actuar clar
Parlar clar i actuar clar. Deu mostres de l’any 2011:
- Recuperem credibilitat practicant amb l’exemple de l’austeritat.
- L’esforç i el sacrifici col·lectiu: públic i privat.
- Mentalitat que “ens en podem sortir amb els nostres propis recursos”. Tenim prous actius.
- Pacte Fiscal. Un reclam col·lectiu, una necessitat de país.
- Som europeus: per al bo i per al dolent.
- Som un exemple de rigor i seriositat del sud d’Europa.
- Geometria variable. Un exercici real i la voluntat de ser ajudats (investidura del President Mas amb el PSC, pressupostos 2011 amb el PP, pacte fiscal amb ERC i Lleis Òmnibus amb PSC, PP i ERC).
- ERC passa pàgina del Tripartit. El “nou” PSC. El nou PP?
- CiU, la primera força gràcies a la majoria silenciosa.
- Els catalans han prioritzat Catalunya.
Ara és l’hora dels fets
Un cop passades les eleccions generals és l’hora que tothom es resituï al seu lloc. ERC ja ho ha anat fent en els últims mesos, iniciant un procés que enterra els tripartits. El PSC es troba en un procés congressual que haurà de portar-lo a decidir si opta per més Catalunya o per “más de lo mismo”. I al PP se li ha acabat el moment dels discursos i li ha arribat l’hora dels fets. És a dir, tota la retòrica que ha anat utilitzant de la lluita contra el dèficit, contra l’atur i sobre la creació d’ocupació l’haurà de començar a posar a la pràctica. I no ho tindrà fàcil, però haurà de prendre decisions que el Govern de l’Estat no ha pres fins ara i que Catalunya fa temps que ha empès.
En aquest sentit vull posar l’accent en què una part de les mesures que ha d’aplicar el govern del President Mas són conseqüència de la morositat amb la que ha actuat el Govern de l’Estat en els últims anys. Catalunya predica amb l’exemple, pel que fa a mesures d’austeritat i de contenció de la despesa, però exigeix allò que li pertoca: els fons de competitivitat i la disposició addicional III. I, evidentment, el Pacte Fiscal.
I aquesta és una de les incògnites sobre quin PP ens trobarem: si el que compleix el que deia fa pocs mesos quan estava a l’oposició respecte al fons de competitivitat, per exemple, o el que vol continuar deixant a deure; el que es mostrava sensible a escoltar la proposta del Pacte Fiscal o el que es tanca en banda. El que està clar és que Catalunya no està disposada a renunciar a allò que li pertoca i que necessita ara més que mai.
A Madrid farem valer i sentir “la nostra força”, gràcies a un resultats històrics de CiU a Catalunya; i al Parlament continuarem treballant amb seriositat, responsabilitat i coherència i continuem oberts a ser ajudats per aquells que es vulguin arremangar pel país i vulguin deixar de banda la politiqueria.
CARTA AL PRESIDENT MAS, TAMBÉ
Publicada a La Vanguardia
President, no sóc massa partidari d’anar a remolc de titulars de premsa, ni de plantejaments fets amb l’afany de la pròpia notícia i prou. De totes maneres entenc que amb la carta oberta que li feia ahir el President d’ERC, es planteja no només el girar full dels temps passats sinó, sobretot, acompanyar el Govern de Catalunya en la solució d’un dels problemes més grans que arrossega el País: el dèficit fiscal que ens asfíxia i ens va empetitint de mica en mica.
Sabem que les relacions del nostre grup amb ERC durant els darrers anys han estat farcides de desavinences, desconfiances i amb molts pocs punts d’encontre. Essent com som nacionalistes, no ens hem deixat endur mai per la picabaralla dreta-esquerra, ni tampoc sota plantejaments estrictament ideològics més o menys socialdemòcrates, liberals, conservadors, … però el cert és que hi ha hagut distància, molta distància. Hem construït ponts amb altres forces polítiques que tenen o defensen projectes allunyats del nostre. Forma part de la nostra manera de fer; buscar més el que t’uneix que no el que et separa. Dit això, i en el cas concret d’ERC, crec que cal destacar a més a més de la carta oberta que li dirigia ahir el seu nou president, una declaració important feta pel senyor Carod Rovira el juny passat. Deia que el principal objectiu del tripartit era eliminar convergència, “…ens vam veure més forçats a fer un govern en què una de les idees més clares era que no governés CiU. Potser aglutinava més això que la visió que compartíem els tres grups polítics (…)” i afegia que ERC una vegada al govern “…no va saber valorar la capacitat de resistència que tindria CiU a l’oposició (…)”. És en aquesta declaració i en el propi canvi que articula ERC amb la seva nova direcció, on cal veure-hi no la certesa del que dèiem nosaltres en relació a la finalitat última dels tripartits, sinó el superar les batalles i cercar punts de trobada.
Cercar punts i actuar amb la mà estesa envers tothom, ha estat la nostra conducta. També la del Govern que presidiu, la del Govern de Catalunya. Dieu que no teniu voluntat d’encapçalar un Govern de CiU, sinó el de tots els catalans, i és per això que vull destacar que no hagueu caigut en la temptació de buscar un adjectiu per a definir el vostre Govern. Essent així, és fàcil constatar que sou el primer que exigeix una gestió seriosa del dia a dia, també que tingueu coratge per endreçar l’administració, també per a recuperar el prestigi i l’autoestima, i lògicament per enfortir la nació. I amb tot això no cal imaginar que sereu el primer en voler avançar cap a una solució al problema financer que arrossega el nostre País.
Crec President Mas que, al costat d’un amplíssim convenciment social i capacitat de mobilització de la societat civil, un pacte fiscal en la línia del concert econòmic també compta amb la disposició de moltes forces polítiques.
Oriol Pujol i Ferrusola, secretari general adjunt de CDC.
ENTRA-SURT, SÍ-NO
En els primers set mesos del Govern Mas hi ha coses que s’han incorporat a la política catalana i d’altres que han sortit:
-Entra: Credibilitat, capacitat, seriositat, mà estesa i consens.
- En surt: Discrepàncies, indecisions, contradiccions, manca de lideratge, desprestigi internacional.
- Retallades? No. Ajustos, contenció, austeritat i reformes per, esforçant-nos avui, tenir un País millor demà. Sí.
- Pressupost ajustat? Sí. Per desig? No. Per caprici? No. És el que es pot fer i toca fer. No volem acabar com Grècia.
- Algun socialista. Debatent-se en la necessitat de ser útils al País, de no ubicar-se en el NO permanent. Encertant la investidura o el paquet de lleis òmnibus.
- Les famílies socialistes. Acaronant perillosament a Rubalcaba, a qui reconeixem tant l’habilitat política com la desconfiança que ens genera la seva ment jacobina. PSC, ull!!!
- Els populars. Arremangant-se en positiu pels pressupostos; bé. Fent demagògia amb la llengua. Massa ocupats en la salivera que els produeix una possible majoria absoluta, com la de Camps? Caldrà treballar per evitar-ho. Sempre hi ha un “galibier” disposat a entreposar-se amb un que va de guanyador. Catalunya ha de ser aquest coll.
- Els republicans. Esperant l’Oriol? I nosaltres també.
- Els ICV-Euia; Indignats?
- CAT; Sí. I a la matricula. No vam quedar que no discutiríem de “chapitas”? Doncs deixem de discutir i posem-nos-el.
- Papers de Catalunya. (Mal anomenats de “Salamanca”). Són on havien de ser; a l’Arxiu Nacional. Normalitat.
- Plens llargs i feixucs. Senyal que es fa feina, tot i els problemes que apareixen; alguns diputats perden els papers i l’educació. Deu ser la calor.
- Coses bones d’aquest període de sessions: El primer amb el President Mas, el primer amb una Presidenta del Parlament, el primer amb reconeixement a en Pep Guardiola, amb una Vanguardia en català, amb ja 50 anys d’Òmnium, amb l’Alcalde Trias i celebrant avui mateix la capitalitat del mòbil fins el 2018… Coses bones, coses nostres que tenim.
La porta continua oberta
Avui s’ha fet públic que s’ha tancat un acord amb el PP perquè el Govern presidit per Artur Mas pugui tirar endavant els pressupostos 2011, amb la seva abstenció. Cal agrair l’actitud responsable del PP per no impedir que els pressupostos puguin ser aprovats , uns pressupostos que no són els que ens agradarien però són els que toquen davant el moment de crisi que vivim.
Aquest pacte no és un pacte per a quatre anys, és un pacte per a la responsabilitat. L’oferiment de responsabilitat la vam fer a tots els grups parlamentaris, no només al PP, sinó també al PSC i ERC, que han preferit mirar cap a una altra banda enlloc de sumar, quan segurament haurien de ser els primers en sentir-se coresponsables de les mesures que el Govern del president Mas haurà d’aplicar. En cap cas hem demanat mai una adhesió total als pressupostos, però sí un gest de responsabilitat que es traduís en una abstenció. De moment, només el PP ha entès el context. La porta encara continua oberta. PSC i ERC encara hi són a temps per reconsiderar el seu vot i abstenir-se en la votació final de pressupostos que tindrà lloc en l’últim ple.
Des del primer dia hem dit que som conscients que no tenim majoria al Parlament i per aquest motiu sempre hem ofert la mà estesa per negociar amb els diferents grups de l’arc parlamentari. Hem arribat a un acord amb el PP sobre els pressupostos sense renunciar a altres acords amb altres grups i un bon exemple és la Llei Òmnibus, on estem disposats a arribar a acords amb tothom. I sí, amb el PSC també.
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- Carles Navarro: Valents i actius. Amb idees i decisió. Així és com cal. Endavant Catalunya!!. Fem pinya!!
- Cesar Garcia Esteller: Oriol, he vist el vídeo la teva conversa amb la Marta Jové, amb el tema dels treballadors...
- Joan Vergés: Tothom és necessari i ningú imprescindible. Malament quan en un país tenim persones que no podem...
- Joan Vergés: A cada acció li correspon una decisió, així com a cada decisió li correspon una actitud, i això penso...
- Núria: Totalment d’acord amb la dita. Només s’ha de penedir qui no fa res per avançar. Provar coses,...
