Agradi més o menys, l’època de les zones intermitges i de la comoditat de les zones grises s’ha acabat. Ara és l’època del blanc o negre, de prendre decisions, del sí o del no, tant en la gestió com en la política. Agradi més o menys l’època de rentar-se les mans s’ha acabat, ara et mulles o no.
I això és el que fem des de CiU. L’última mostra amb els pressupostos i la llei d’acompanyament. L’oposició ens critica perquè fem massa o fem poc, segons el seu criteri, però a tots ells els dic que el que és inviable és no fer res. I nosaltres fem, quan toca, sense por malgrat la demagògia de molts situats ara còmodament darrere de la pancarta, quan fins fa poc tenien responsabilitats de Govern, aquí i allà. Malgrat la demagògia dels que creuen tenir la veritat absoluta però que quan van governar van deixar una herència estratosfèrica de la qual ara en paguem tots les conseqüències, fent elogi a la incoherència estirant més el braç que la màniga durant anys i que ara s’erigeixen com a salvadors de la societat del benestar. Prou demagògia. Prou d’amagar-se darrere les pancartes. És la postura més còmoda per a alguns, però potser també la més covarda. Alguns ja s’han adonat que aquest no és el camí: com el PP o ERC. Esperem que el PSC s’hi sumi aviat pel bé de tots.
Com deia abans el que és inviable és no fer res. I des de CiU hem passat de la retòrica de la recuperació econòmica a les concrecions: reordenació del sector sanitari, més musculatura per a l’Institut Català de Finances (ICF), reforma del Servei Català d’Ocupació (SOC), aprimament de l’administració, Lleis Òmnibus i també la taxa de pernoctació i el tiquet moderador. Insisteixo, una bona mostra els pressupostos per al 2012. Segurament no els pressupostos desitjables, però sí els necessaris.
La mà estesa continua estesa per a tothom. Sense grisos. Com diu una dita: “Mai et penedeixis d’allò que has fet sinó del que mai t’has atrevit a fer”.
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Benvolgut Oriol, la història demostra que qualsevol projecte, si es fa cami amb Espanya, és un fracàs per Catalunya, i la nostra degradació, és igual el color que es faci servir.
Totalment d’acord amb la dita. Només s’ha de penedir qui no fa res per avançar. Provar coses, intentar aconseguir-les lluitant per elles és l’únic camí de l’èxit. Qui no juga la partida, mai podrà saber el resultat amb certessa, i com sempre dic “l’èxit és dels valents”. I Convergència sempre ha estat un partit valent. Ara Catalunya necessita més que mai d’aquesta valentia. Bona feina. Força i endavant!
A cada acció li correspon una decisió, així com a cada decisió li correspon una actitud, i això penso que és el que cal fer. Sabem el full de ruta? doncs efectivament hem de prendre les decisions i les actituds en convicció, coherència i responsabilitat, penso que ho trasllades molt sintèticament en aquest bloc, i com deia Sandro Pertini “A vegades en la vida s’ha de saber lluitar no només sense por, sinó també sense esperança”.